El poder del cinema

D’ençà que era petit que m’agrada el cinema. Sóc d’aquelles persones que recorden etapes de la vida per les pel·lícules que hi havia a la cartellera en aquell moment. La primera vegada que vaig marxar sol a l’estranger, acabaven d’estrenar “El Rey León” (l’antiga de dibuixos, no la castanya que ha fet Disney recentment). La meva dona diu que tant puc gaudir de la darrera superproducció de Hollywood, com d’una pel·lícula hongaresa amb subtítols sobre un camperol sord-mut…i la veritat és que té raó. També crec que el cinema té un poder immens: el poder de crear consciència. A més d’entretenir, és una finestra oberta a altres mons i altres realitats. No només ens ensenya com són les coses, sinó que també té la capacitat de mostrar-nos com poden arribar a ser en el futur. Recordo haver pres consciència sobre la destrucció de les selves tropicals l’any 1985 amb la pel·lícula “La Selva Esmeralda” (sí, fa més de 35 anys que els humans estem destrossant les nostres selves). Veient “Gorilas en la niebla” l’any 1988, vaig acabar plorant com una magdalena. Tenia 12 anys i no podia entendre que fóssim capaços de portar uns éssers tan impressionats com els goril·les al límit de l’extinció només per guanyar diners. Tanmateix, sempre hi ha hagut un gènere que m’ha fascinat especialment: les distopies. Aquest terme fa referència a aquelles pel·lícules que, tot i mostrar futurs irreals i sovint fantàstics, es fonamenten en dinàmiques reals que expliquen com s’ha arribat a produir aquell futur. Pel·lícules com “Cuando el destino nos alcance”, “Naves misteriosas” o “Blade Runner” ens ensenyaven com podia ser el futur de la humanitat si no solucionàvem problemes com la superpoblació o la destrucció dels hàbitats naturals.

Quan s’apropa Nadal, aquella època de l’any que podríem definir com a orgia consumista desfermada -vaja, com si, tot d’una i per art de màgia, disposéssim d’una quantitat infinita de diners-, sempre em ve a la ment una pel·lícula que descriu de manera força encertada, com podria ser el nostre futur del nostre planeta si no sortim d’aquesta voràgine absurda de comprar-llençar-comprar. Va ser l’any 2005 quan els estudis d’animació Pixar van estrenar “Wall-E”, la història d’un entranyable robot que es dedica a netejar de brossa la Terra, després que els humans l’hagin convertit en un lloc inhabitable, i hagin hagut de marxar a viure a una nau espacial, on estan tot el dia enganxats a les pantalles, mentre la publicitat els idiotitza i els empeny a consumir cada vegada més. Us resulta familiar tot això?

Analogia entre la realitat vs el cine, fotograma de la pel·lícula Wall-E

Responsabilitat individual, responsabilitat col·lectiva

Molts llocs del planeta, s’assemblen cada vegada més als paisatges apocalíptics que apareixen en aquestes pel·lícules. Ser conscient que, segurament, moltes decisions que prenc al llarg del dia estan contribuint que aquests inferns es facin realitat, a què esclavitzin nens a la República Democràtica del Congo perquè vull tenir l’últim iPhone peti qui peti (tot i que el que tinc encara funciona perfectament), a què milions de persones visquin en llocs tan contaminats que no s’hi podrà cultivar durant generacions, a què arrasin les selves tropicals per fer plantacions de palma perquè no em dóna la gana deixar de menjar Nutella, etc., personalment em provoca tristesa, impotència i sobretot molta ràbia. Sense voler-ho, m’he convertit en el dolent de la pel·lícula, en el caçador que matava goril·les, en l’enginyer que construïa una presa i negava la selva. Jo estic contribuint que el món ple de brossa de “Wall-E” es faci realitat. I tanmateix, el meu fracàs individual no és res més que el reflex del nostre fracàs com a societat.

Analogia entre la realitat vs el cine, fotograma de la pel·lícula Wall-E

La problemàtica de les deixalles electròniques

Penseu que és una exageració? Mentre que durant els darrers cinquanta anys la població del planeta s’ha duplicat, el consum de productes electrònics s’ha multiplicat per 6, en el mateix període de temps. Aquest any generarem aproximadament 50 milions de tones de deixalles electròniques (es calcula que seran 74 milions el 2030) -equivalent a 5.000 vegades el pes de la torre Eiffel-, 1 milió dels quals corresponen a Espanya. En l’àmbit europeu, som responsables de 15,6 kg de deixalles electròniques per persona i any. Per contra, un habitant del Níger només en produirà 0,4 kg.

Principals exportadors i importadors de residus electrònics a nivell mundial, 2018

D’aquesta ingent muntanya de deixalles, en reciclem el 20%. El 80% restant acaba “externalitzat” a països com Ghana, Xina, Índia, Pakistan, Malàisia, Tailàndia, Filipines, Vietnam o Nigèria per ser “reciclats”, tot i que sovint acaben a abocadors il·legals. Aquests “processos de reciclatge” inclouen cremar cables per recuperar el coure -s’alliberen dioxines que fan augmentar el risc de patir càncer, malalties respiratòries, infeccions oculars, etc. -, banys d’àcid per extreure els metalls preciosos, separació de soldadures tòxiques, i l’abocament dels residus resultants directament al medi natural. Tot això, evidentment, sense les més mínimes garanties  pels treballadors, i sovint utilitzant mà d’obra infantil que, pel fet de tenir les mans petites, són l’eina perfecta per desmuntar aparells electrònics. Per la seva banda, els abocaments resultants d’aquests processos contaminen greument l’aire, la terra i l’aigua dels llocs on estan ubicades aquestes “plantes de reciclatge”, provocant greus malalties a les poblacions locals.

Analogia entre la realitat vs el cine, fotograma de la pel·lícula Wall-E

És a dir, els països desenvolupats generem la major part dels residus electrònics, però com que no ens resulta rendible reciclar-los, els enviem a països menys desenvolupats -que pràcticament no generen deixalles d’aquest tipus ni disposen de mitjans per reciclar-los correctament-  perquè els “gestionin” ells i en pateixin les conseqüències.

Analogia entre la realitat vs el cine, fotograma de la pel·lícula Wall-E

I el rei dels productes electrònics de consum és…

Agafem com a exemple el producte electrònic de consum per excel·lència, el rei de les vendes pel Black Friday i Nadal: l’smartphone. En els països desenvolupats, el cicle de vida d’aquests aparells es situa entre els divuit mesos i els dos anys. Al 27,4% dels usuaris, el mòbil els durarà menys de 6 mesos, mentre que només el 9,2% el mantindran tres anys o més. Això vol dir que aproximadament cada dos anys, canviem gairebé 3.000 milions de mòbils (20 milions a l’any només a Espanya). Malgrat que el 90% dels materials que componen aquests aparells són reciclables -contenen materials com or, plata o platí, entre molts d’altres -, només reciclem el 10% dels aparells. Per contra, el 47% acaben guardats ad aeternum al calaix dels mòbils antics que tenim a totes les cases, on segurament trobarem relíquies com el Nokia 3310, el primer iPhone o l’Ericsson T10. No els farem servir mai més, però allà estan ben guardadets per si de cas.

Canviem el model, capgirem el futur

És evident que una part important del problema és la gestió que fem dels residus electrònics. Tanmateix, no podem obviar que aquesta situació també és el resultat del model de consum i de desenvolupament que regeix l’economia mundial des de fa dècades. Hem de ser conscients que cada vegada que comprem un aparell electrònic nou, significa un aparell més que haurà de ser fabricat i un residu més que algun dia haurà de ser gestionat, amb tot el que això implica -des de l’extracció/destrucció de recursos naturals, passant per l’explotació laboral, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, fins a la contaminació i la possible vulneració de drets humans-. Inevitablement, continuarem consumint productes electrònics -està clar que no deixarem de tenir mòbils, televisors, videoconsoles, rentadores, etc. – però és important que ens preguntem si és realment necessari canviar-los tan sovint. A més, en cas d’haver-nos de desfer d’un aparell, ho fem de manera correcta, sigui portant-lo a la deixalleria o, en el cas dels mòbils, donant-lo amb finalitats benèfiques a organitzacions com Oxfam Intermon o la Fundació Mona, que es faran càrrec de la seva reparació o reciclatge. Una altra bona opció per reduir el consum és comprar aparells de segona mà en webs especialitzades com Backmarket.es, que ofereixen productes amb períodes de garantia.

En un moment de la pel·lícula, en Wall-E decideix creuar la galàxia per salvar la robot de la qual s’ha enamorat, demostrant així que fins i tot un robot atrotinat pot tenir humanitat; una humanitat que nosaltres sovint oblidem quan decidim ignorar les conseqüències de les nostres decisions, i preferim mirar cap a una altra banda davant del patiment que estem causant en el nostre entorn. A les nostres mans està canviar la manera de relacionar-nos amb el món i demostrar que un altre futur és possible.

Nils Holgersson